El jardí de Cal Carreter, Romaní

El jardí de Cal Carreter, Romaní. Originari dels països del Mediterrani es troba espontani al llarg de la faixa costanera i fins a 1500 m sobre el nivell del mar.

NOM CIENTIFIC

Rosmarinus officinalis

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

L’etimologia del seu nom és bastant controvertida: segons alguns derivaria del llatí ros «rosada» i maris «mar» és a dir «rosada del mar». Segons uns altres derivaria sempre del llatí però de rosa «rosa» i maris «mar» és a dir «rosa del mar»; segons uns altres del llatí rhus «matoll» i maris «mar» és a dir «matoll de mar». De qualsevol manera, qualsevol sigui el seu origen etimològic, està sempre estretament lligat al mar, tant que també ho recorden les seves delicades i precioses flors del color del mar.

És una planta arbustiva, perenne, que pot aconseguir una altura de tres metres.

La tija és molt ramificada amb arrels molt profundes i resistentment ancorades al terreny.

Les fulles són petites, sense pecíol, d’un bonic color verd fosc sobre la fulla i verd clar el revés, denses, lineals i molt abundants en les branques i riques en glàndules d’essències.

Les flors es reuneixen en grups que creixen des de la tija, de color blau-violeta i presents gairebé tot l’any. Són hermafrodites i de pol·linització entomòfila sobretot per part de les abelles que van goludes al seu nèctar del qual produeixen una mel deliciosa.

El romaní sovint es veu al llarg dels pendents, els carrers, sobre els dics, perquè, en tenir un aparell radicular molt profund, ajuda a contenir el terreny.

En el gènere Rosmarinus només es troba el Rosmarinus officinalis però existeixen nombroses varietats que es distingeixen pel major o menor aroma i pel port. Entre elles recordem el Rosmarinus officinalisProstratus‘ molt utilitzada com a planta ornamental, ja que la seva formació és caiguda i penjant.

El jardí de Cal Carreter, Romaní

TÈCNICA DE CULTIU

El romaní és una planta que vol el sol, la calor i l’aire per tant són plantes que han de ser conreades a l’exterior, fins i tot en test.

Creixen molt bé al llarg de les zones litorals del mediterrani i toleren sense dificultat l’aire salobre. És preferible no obstant això que es col·loquin en zones protegides de vents eventualment freds que poguessin sobrevenir a l’hivern.

La temperatura per sota de 10-15 °C l’hi costa tolerar-la, especialment si la planta té ja un cert nombre d’anys.

REG

Prefereix terrenys secs, per tant poc regats i sovint anant amb compte de no xopar el terreny i de no deixar embassades, que no toleren. Les majors sol·licituds hídriques es tenen quan la planta encara és jove i durant la floració.

SÒL – TRASPLANTI

No és una planta exigent en terrenys però no agraeix terrenys pesats, han de ser lleugers, permeables, tendencialment alcalins. És important que el terreny pugui afavorir l’escorregut ràpid de l’aigua a l’excés perquè no toleren les embassades.

Sent en tot cas una planta molt adaptable, troba espai i valoriza els sòls que per la seva naturalesa, no podrien albergar altres espècies.

Si les plantes es conreen en test, és oportú trasplantar cada dos-tres anys usant un bon terreny fèrtil, de reacció alcalina anant amb compte de fer un bon drenatge, amb una capa de grava a la part inferior.

Les plantes són molt rústiques i no sol·liciten adobaments particulars. Al moment de la plantació generalment es reparteixen fems de fons i després cada any, en la represa vegetativa es fa un abonat complet amb nitrogen (N), fòsfor (P) i potassi (K).

FLORACIÓ

Floreix des de la primavera a la tardor (de març a setembre-octubre). Si el clima es manté particularment temperat, la floració pot durar més temps.

PODA

No són necessàries les podes enèrgiques del romaní. N’hi ha prou amb eliminar regularment les parts seques i despuntar-la a la primavera per mantenir un aspecte compacta i afavorir el naixement de nous brots laterals.

MULTIPLICACIÓ

Es multiplica per llavor, per esqueix o per divisió de la planta.

En triar la tècnica a adoptar fa falta tenir present que la multiplicació per llavor té amb si el desavantatge que, en intervenir la variabilitat genètica, no es té la certesa que s’obtindran plantes iguals a les plantes mare. En cas que es vulgui aconseguir una determinada planta o no s’estigui segur de la qualitat de la llavor que s’està utilitzant, és millor fer la multiplicació per esqueix o per divisió de la planta mare.

RECOL·LECCIÓ I CONSERVACIÓ

Del romaní s’utilitzen les fulles i les flors, que han de ser recollides en plena floració, durant l’estiu. Les branquetes amb les flors han de ser assecades amb prou feines collides, al més ràpidament possible, penjades cap a baix en llocs secs, foscos i ventilats perquè no perdin les seves característiques. Una vegada seques, han de ser recuperades les fulles i les flors i guardades en potes de vidre segellats.

Els àpexs florits frescs s’utilitzen per a la producció d’olis essencials.

És millor utilitzar-ho fresc perquè perd bona part dels seus principis actius amb la dessecació.

PROPIETATS MEDICINALS

El romaní pot ser usat fresc directament en els menjars, com a infusió o com poció.

Per a ús extern, els aclarits són eficaços contra el mal de queixal i les friccions per als dolors reumàtics i el mal de cap.

El resultat de les fulles picades i escalfades en oli és óptim per a les contusions i les dislocacions.

Usat per aclarir el cabell, estimula els fol·licles pilosos al nou creixement i prevé la calvície precoç.

Per les seves propietats antisèptiques està indicat per als èczemes i com a desinfectant per a les ferides.
Polvoritzat com a infusió concentrada és òptim per combatre les arrugues i rejovenir la pell.

La infusió, unida a l’aigua de bany té un excel·lent efecte estimulant i segons alguns també tindria un poder afrodisíac si es barregés amb menta i sàlvia.

US EN CUINA

És una herba insubstituïble en la cuina, sobretot en la cuina mediterrània, per a carns, peix i salses.